L’octubre de 2018 em doctorava a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB. El 2012 havia iniciat el meu camí en la investigació acadèmica una mica “per obligació”. Impartia (i imparteixo) classes a EINA i amb el “Pla Bolonya” se’ns demanava ser doctors. Així que … “Som-hi!”.
Feia temps que no estudiava (vaig acabar el Graduat Superior en Disseny el 2002) i pràcticament no sabia res d’investigació tal com l’entenen a l’acadèmia. Així que em vaig llançar a un objectiu complex i, sovint (o gairebé sempre), dur.
Vaig fer el màster en dos anys i el doctorat en quatre. Per a mi, vist ara des de la distància, ha estat pràcticament una heroïcitat: El màster/doctorat + treball a jornada completa + docència + una situació personal complexa (al meu pare li diagnosticaven un càncer el 2012 i moria el 2018, exactament el que va durar el camí acadèmic que us estic narrant) = gairebé gairebé una heroïcitat (o no?).
El resultat: Cum Laude, Premi Extraordinari de Doctorat i 10 coses que em van enriquir molt tant professional com personalment:
- 1/ He après a abordar allò desconegut. Jo sempre dic que la zona de confort no té per què ser dolenta, ara que es deixa per terra animant a tothom a descobrir noves experiències, situacions i espais. A la zona de confort també es pot ser creativa. La tranquil·litat i la seguretat aporta una base que és un bon substrat per créixer. Tot i ser d’aquest parer, em vaig ficar en una zona absolutament desconeguda per a mi. Segueixo sent defensora de la zona de confort, però admeto que en sortir-ne vaig aprendre i vaig patir moltíssim, a parts iguals.
- 2/ L’energia de tornar a ser estudiant. Canviar el lloc de docent a estudiant va ser, en el meu cas, molt motivador. També relaxant i enriquidor, ja que, per primera vegada des de feia molt de temps, l’esponja era jo i l’aprenentatge entrava de meravella. Amb l’edat cada vegada aprofito més la formació quan la rebo. M’he obert més a l’aprenentatge.
- 3/ L’organització com a mesura de supervivència. Per poder avançar i no tornar-me boja del tot (només una mica) entre tanta porta oberta, he hagut d’organitzar-me sí o sí. Ara em costa menys posar temps a les coses, decidir quan i com fer-les. He conegut més profundament la meva manera de treballar i això m’ajuda a definir amb més precisió com abordar els projectes que em vénen.
- 4/ La sistematització com a mode de vida. Sempre he treballat de manera sistemàtica. M’aporta seguretat. La tesi m’ha requerit sistematitzar encara més totes les fases (petites o grans) de el procés, fins al punt que el resultat de la meva tesi doctoral és la creació d’un sistema en sí. Puc dir ja que sóc un meta sistema en mi mateixa?
- 5/ La no procrastinació. Quan tot el procés de treball depèn d’una mateixa no hi ha espai per al “ja ho faré demà”. Si alguna cosa no s’acabava un dia, el matí següent seguia estant allà, esperant-me a mi. Si hagués escoltat les meves mandres no hagués arribat mai al final. És un tema pràctic (si alguna cosa tinc és que sóc molt pràctica). Si vols arribar a un objectiu, com més aviat t’hi posis, abans acabaràs. Una bona amiga sempre em diu que sóc com una formigueta, que va avançant a poc a poc, amb paciència, arribant a caminar quilòmetres i quilòmetres. Les formigues de plata del Sahara, de fet, poden recórrer més de 3 km per hora, “ojo”!
- 6/ El rigor com a acompanyant. La investigació científica és rigorosa, sí o sí. No es pot anar amb aproximacions o afirmacions difuses. Ser rigorosa, al final, es converteix en una manera d’analitzar allò que se’t posa per davant, tingui la forma que tingui, en el cap professional i, també, en la vida en general. Verificar tot allò que llegeixo o veig s’ha incorporat en la meva manera de pensar i actuar. Encara que jo sempre he estat una persona molt prudent, he après a no afirmar res del que no estigui segura. De moment no em cal citar autors mentre parlo, però segur que un dia o altre em m’arrancaré a posar peus de pàgina en les meves converses.
- 7/ Texts justificats. Seguint amb el rigor, el procés d’investigació t’obliga a justificar les teves interpretacions, el que escrius i fins i tot el que penses. Aquesta part ja la vaig aprendre quan estudiava disseny: la justificació de totes les decisions que es prenen, a tots els nivells (concepte, forma, material, color, …). Res és perquè sí o perquè m’agrada.
- 8/ Comunicació afinada. He millorat molt la meva comunicació escrita. Malcolm Gladwell deia que si passes més de 10.000 hores practicant una cosa, et converteixes en expert en el tema. Crec que no vaig arribar a tantes hores escrivint (per això no en sóc experta), però sí que la pràctica em va ajudar a millorar la meva expressió escrita. Fet que li va molt bé al meu perfil professional.
- 9/ La importància de la intuïció. Un cop vaig veure un documental on un bomber havia salvat als seus companys de morir en un esfondrament perquè va intuir que la casa s’enfonsava. Explicaven que la intuïció no és un fet diví o esotèric, sinó que és una acumulació d’experiències, que queden gravades en el nostre inconscient. Doncs la intuïció m’ha guiat, moltes vegades, per buscar on hi havia la informació que m’ajudaria, a preguntar a aquelles persones que creia que em podrien aportar, moltes vegades sense fer un judici racional previ. La intuïció és una pota important de la creativitat, al meu entendre, així que benvinguda sigui!
- 10/ Prendre el temps necessari. Les coses requereixen un temps, de vegades més curt i de vegades més llarg. Una de les decisions més importants que vaig prendre durant la tesi va ser demanar una excedència d’1 mes i 1/2 a la feina. Abans no m’hagués ni passat pel cap demanar-la, però quan ja estàs tocant al final, un temps per centrar-se en una sola cosa és bàsic. Consell per als que estigueu fent una tesi: Si podeu, dediqueu una part de el temps només a tenir una cosa al cap. Anireu més ràpid i avançareu amb molta més seguretat. Aquest aprenentatge l’he aplicat a d’altres àmbits de la meva vida. Destinar el temps necessari a les coses que se’l mereixen.
Amb tot això, el propulsor que em va portar a doctorar-me, que era el poder donar classes al Grau en Disseny, va canviar d’angle de mirada. A mig construir la tesi en vaig abandonar les classes, per no arribar a tot i per allò de focalitzar i invertir el temps necessari a les coses, bla bla bla (i tot el que he anat dient), així que l’objectiu inicial es va diluir. Però la meva intuïció (i tossuderia) em van empènyer a acabar el que vaig començar. Tesi acabada i un aprenentatge que em quedo per sempre.
Una vegada una persona em va felicitar pel meu doctorat. Jo li vaig dir alguna cosa així com “ja veus, tampoc és tan important” i ell va contestar que si no em semblava prou important “dedicar-se a tenir cura de el disseny”. Vaig decidir que aquest seria el meu objectiu: tenir cura del disseny, com a dissenyadora, des de la direcció d’art, o ajudant a les persones que s’hi volen dedicar, des de la docència.