L’abril de 2003 sortia el número 43 de la revista Experimenta, amb el títol “La generación del relevo”. Van publicar el meu Projecte Final de Carrera.
La introducció a l’article deia “…noms que no trigaran a sonar en el sector… els dissenyadors que vénen volen sorprendre sense apartar-se del compromís amb l’entorn que els ha tocat viure”.
El meu nom no ha sonat en el sector tal com aquí es plantejava, entenc, com a dissenyadora que treballa en estudis de renom o té estudi propi i que cada any guanya premis del sector. Tampoc era la meva intenció ni he anat a buscar-lo. Tampoc m’han vingut a buscar des d’aquest àmbit “molón” (perdoneu, ja tinc els meus 40 anys) de el disseny a Barcelona.
Crec que no hi encaixo. Ni per caràcter ni per tipus de capacitats (en tinc d’altres, que, crec, també aporten). Sóc més d’aportar en altres àmbits com el del disseny “de batalla”, la impressió o la docència.
Tot i així, quan vaig sortir de la carrera i vaig entrar a treballar a la impremta familiar dels meus oncles (de fet estudiava els últims cursos i el combinava amb la feina) vaig estar uns anys “avergonyint-me” de la meva trajectora professional. No havia arribat a allò que jo pensava que s’esperava de mi, no era als grans estudis de disseny ni havia muntat el meu propi estudi.
Cada vegada que algú del sector em preguntava sobre el tema, jo deia “estic treballant en una impremta” i feia cara de “bé, no he arribat a més”.
Va ser una mica més tard quan em em vaig empoderar i em vaig adonar que estava aprenent moltíssim, a la impremta, que aportava i que se’m valorava. De fet, va ser aquella experiència la que em va obrir pas a la docència universitària (on segueixo des de 2006) en producció gràfica. Aporto en allò que m’apassiona i espero transmetre aquesta passió a les persones que es volen dedicar al disseny.
No vull que ningú més senti allò que vaig sentir jo, que no compleix expectatives, que no està “a la part alta” del món del disseny (entenent la part alta com els premis i els estudis “molons”).
El meu empoderament va trigar uns anys a arribar, però hi és. Em sento orgullosa de la meva trajectòria, de poder aportar, encara que no sigui de manera tan visible com es preveia, de ser dissenyadora gràfica (encara que encara hi ha qui no em considera així… dit “tal qual”) o de no tenir “un nom” (també n’hi ha que segueixen repetint que és vital tenir-lo per poder treballar en aquest món).
Sempre m’agrada dir que m’identifico amb el Bakero (l’exjugador de Barça). No marco gols (bé, de tant en tant algun sí), no regatejo com el Messi, no dono passades espectaculars. Això sí, estic allà, sóc infatigable, forta, tinc cura dels meus companys/es i els meus bessons són d’insomni.