El Manuel Moranta és llicenciat en dret, director creatiu, relator d’històries visuals i poeta visual. Mitjançant la simplicitat màxima, barreja (dit amb les pròpies paraules) l’aforisme, el dibuix conceptual, l’humor, la performance, el llenguatge publicitari, l’objecte trobat i el món dels signes.
1/
Parla’ns d’aquest cocktail tan particular que és el teu perfil. Com passes del dret a la creativitat i a la poesia visual?
M’agrada molt el ‘binomi fantàstic’, aquesta tècnica creativa de Rodari que consisteix a fer xocar idees allunyades o incompatibles i explicar-ne una història. La veritat és que un creatiu, un poeta visual i un advocat tenen en comú la cerca de la claredat i la síntesi per parlar de les coses de la vida. Els codis legals són plens d’“aforismes” que tracten sobre la naturalesa humana, les relacions personals o la nostra manera de viure. No em diguis que aquest article no et sembla meravellós:
Las palomas, conejos y peces, que de su respectivo criadero pasaren por cielo, tierra o mar a otro perteneciente a distinto dueño, serán propiedad de éste, siempre que no hayan sido atraídos por medio de algún artificio o fraude.
(Artículo 613 del Código Civil, Libro III, Título I)
2/
Com és el teu procés de creació? Com arribes a nivells tan alts de síntesi visual i, alhora, amb tanta riquesa del missatge?
Un dia vaig llegir que ‘idea’ ve del llatí ‘eidos’, que significa ‘jo he vist’. Les meves idees sempre són observacions sobre allò quotidià.
Per mi, crear és assenyalar amb el dit índex allò que em fa riure, em fa somiar o em fa pensar. Crec que les idees més poderoses s’han de poder explicar de manera simple. Què és l’original sinó tornar a l’origen per un camí diferent? Al principi totes les coses són simples, es poden comprendre i, per aquest motiu, ens poden emocionar.
M’agrada creure que els meus aforismes són petits com aquestes llavors en forma d’hèlix que volen i es dispersen lluny i, amb una mica de sort, s’enterren i creixen a la ment del lector.
3/
En una de les teves obres dius “la poesia visual et salvarà la vida”. Va ser així, en el teu cas?
Un dia em vaig proposar el repte de salvar-me la vida mitjançant un poema visual. Em vaig fer el mort i vaig dibuixar la meva silueta amb un tros de guix, com aquests dibuixos que fa la policia dels cadàvers a les escenes d’un crim. Un cop acabat el meu dibuix em vaig aixecar i vaig marxar. La poesia visual us pot salvar la vida, els déus premien l’astúcia.
4/
En què estàs treballant ara mateix?
Com a creatiu estic dirigint un projecte cultural sobre la despoblació. En el procés hi participen artistes i no artistes. El concepte del qual he partit és el de reconèixer que la terra mai no és buida, per més que les persones marxin dels llocs: només cal saber mirar.
També estic escrivint un llibre sobre el meu mètode creatiu amb la voluntat d’arribar a tots els públics (això no sé si encara ho puc explicar).
I a la meva feina com a poeta visual segueixo construint dia rere dia un alfabet de dibuixos i de frases que em permetin explicar el món.
5/
Quins plans de futur tens?
Un dia vaig llegir que la llengua Aymara, al Perú, és l’única que parla del futur com una cosa que hi ha al darrere i del passat com una cosa que hi ha al davant. Per a ells el futur és a la nostra esquena perquè no el coneixem i el passat, en canvi, el tenim davant nostre: són tots els records que hem vist i viscut.
El meu pla de futur és veure créixer la meva filla com un dibuix i una frase (acabo de ser pare per segona vegada).