L’Eva Martínez Picó és una persona inquieta i apassionada. És periodista, cuinera i autora del llibre La Tria de Mulats d’Espinavell. Va marxar de la gran ciutat per viure a Espinavell, a la Vall de Camprodon, on va obrir un restaurant i un refugi de muntanya. És impulsora de projectes innovadors i associatius que tenen a veure amb la terra i les persones, la cultura, la flora i la fauna. Entre una cosa i l’altra dissenya i produeix “Pecorina”, una sèrie de làmpades plenes d’història, que són la representació de la seva llum i creativitat.
1/
Què et porta al disseny de làmpades, venint del periodisme i la restauració?
Sempre he fet mitja. Me’n va ensenyar la meva àvia i em va captivar veure com el fil podia anar prenent forma i convertir-se en quelcom funcional o, fins i tot, alterar un ambient o construir un espai. Totes les labors m’atrauen. Faig mitja i ganxet, cuso, faig una mica de macramé i també punta al coixí. I fins i tot tinc un petit taller de marroquineria. De fet, moltes vegades barrejo les tècniques. Tot són recursos! Però, més enllà, per a mi crear amb les mans és unir cos i ànima. Les mans són el vehicle, l’eina, amb què s’expressen raó i cor. És una acció molt integral, molt completa.
Les mans són el vehicle, l’eina, amb què s’expressen raó i cor.
Sempre he teixit per a mi, per plaer, però quan vaig tenir la meva pròpia llana vaig aspirar a més i vaig començar a crear mirant enfora. La confluència amb Ceci Ferrero, amb qui comparteixo amistat i valors, em va fer seure i agafar les agulles i la llana i deixar que s’entenguessin per generar un idea nova i lluminosa. La Pecorina va sortir a la primera, com si ja hagués estat abans i només calgués cridar-ne el record. I la Ceci la va entendre en tot el seu sentit i la va mostrar al món amb tot el seu valor; la llum de la llana. Som un gran equip.
2/
D’on surt la llana natural amb la que teixeixes Pecorina, que esdevé l’essència de la làmpada?
La llana surt d’una petita explotació ramadera de prop de casa. Actualment, els ramaders i ramaderes no saben gaire què fer amb la llana, perquè ningú la vol. A mi em destrossa el cor veure com un producte tan noble es crema una vegada i una altra, cada final de primavera, després de l’esquila. És com un sacrilegi! I un any vaig decidir que me la quedava i la vaig fer transformar per Wooldreamers, que la van tractar amb molt d’amor i me la van retornar en cons de diversos gruixos en el seu color natural. Per tant és una matèria primera única i molt meva, que he vist evolucionar des de l’ovella fins a la làmpada.
Wooldreamers és una empresa familiar de Cuenca, de Mota del Cuervo, que reivindica la llana i el treball acurat de la llana amb molta passió però també amb moltíssim rigor i amb horitzons de futur. Han sapigut refer el relat i utilitzar el passat com un ingredient més d’una proposta molt avançada. És una gent que m’aporta molt, tot i que el fet d’haver d’anar fins a Cuenca denota l’enfonsament d’aquest món a Catalunya, on no hi ha cap rentador de llana. Ara mateix, Cuenca és el que tenim més a prop. Per sort, el viatge s’ho val!
3/
Què t’aporta Pecorina?
La meva vida està feta de diàlegs, d’aprenentatges i de relats. M’agrada explorar i aprendre, em fascina entendre el món. I després ho explico amb la mateixa passió, com si hagués descobert les certeses de la vida. Ho he fet sempre des de diferents àmbits.
Des del periodisme amb els articles i llibres que escric. M’agrada entrevistar les persones protagonistes de la història, anar a veure i sentir els llocs que descric i cercar els rastres documentals en arxius i golfes per, finalment, confegir un producte nou que és el fruit de tota aquesta feina. No sé si estic explicant la veritat, potser només és una part de la veritat o només la meva veritat. Però l’emoció que em desperta és sempre la clau.
Des de la cuina, m’agrada endinsar-me en el passat i entendre cada època per poder rescatar els plats que ens porten el sabor de les cuines d’altres temps. La cuina és un reflex d’un moment, ja sigui d’abundància o de subsistència, ja sigui de festa o de dol. El paladar és una passarel·la per on viatgem als sentiments d’altres gents, d’altres llocs, d’altres instants.
El paladar és una passarel·la per on viatgem als sentiments d’altres gents, d’altres llocs, d’altres instants
I Pecorina és un objecte preciós que ens ajuda a decorar espais i a crear ambients, però la seva llana també és un fil que uneix dos móns, el de la pagesia i el no pagès. I tinc la sensació que fa que tots dos es modifiquin, que entrin en contacte i agafin el millor l’un de l’altre.
4/
En què estàs treballant, ara mateix?
De moment, segueixo desenvolupant Pecorina. Els formats més petits estan molt consolidats, i ara treballo en els formats més grans que, pel seu pes, requereixen conceptes estructurals nous. Pecorina és un objecte viu, molt molt orgànic. A banda del cèrcol superior, sobre el qual munto els punts, no té res més que llana. Per sort, aquesta organicitat fa que parli i em vagi dient per on he d’anar.
5/
Quins plans de futur tens?
De moment, Pecorina és encara present i futur. El que estic desenvolupant, en l’altre hemisferi de la meva vida professional, és una recerca per explicar l’evolució de la llana al nostre país des de temps antics fins l’actualitat. És molt vast i alhora una mica trist, perquè es va obrint com un fractal al llarg dels segles i després es va esfumant sigil·losament fins al present. Però tinc la certesa que la història és el fonament de la identitat, i aquest relat ens és imprescindible.