Diego Rodríguez (Arketipo) és dissenyador de productes digitals i generador de connexions i oportunitats. Molt connectat a la docència, cerca acostar el disseny a persones que aparentment estan lluny de l’àmbit o que tenen dificultats per fer-ho. Li van els reptes i l’aprenentatge infinit, perdre’s ja sigui a llocs, converses o coneixements.
1/
De manera natural connectes persones, projectes i inquietuds. Com és aquest radar i quina importància dones a les connexions?
No tinc cap talent especial però sí que vaig pel món amb l'”antena posada”. Els dissenyadors/es veiem el món de manera diferent: detalls que a la resta no li interessen, coses que es poden millorar (redissenyar), comportaments, patrons… així que en qualsevol moment pots trobar un possible projecte, una oportunitat per a una persona o una empresa, una tendència que pot acabar sent un bon nínxol de mercat. És una mica més relacionat amb el «voler» que amb el «saber».
Si llegeixes sobre Astronomia, Economia, el funcionament del cervell, el disseny de ciutats o qualsevol altre tema, veus que tot està connectat. T’adones que ets una petitíssima part i que el teu talent o esforç té un impacte molt limitat. Això sí, la suma d’intel·ligències, accions i generació d’oportunitats poden ser molt poderoses. Per canviar la competitivitat d’una ciutat o per aconseguir feina a una persona (algun dia m’agradaria treballar al sector del recruiting i els recursos humans. Hi ha molt a fer).
Els dissenyadors/es, encara que no ho creguem, tenim l’oportunitat i la responsabilitat d’impactar, positivament o negativament, a la vida de les persones i del planeta. Simplement cal ser conscients de les conseqüències i decidir conscientment.
Poso dos exemples de la meva experiència professional. Són similars però amb resultats diferents. Relacionat amb l’equip d’atenció al client, un dels més importants per a una empresa en la seva rendibilitat i viabilitat a futur (segons la meva humil opinió).
En una de les meves feines, parlant amb stakeholders, vam dissenyar nous fluxos en l’aplicació que van deixar sense alguns bonus l’equip de vendes, però que a la llarga els va permetre convertir-se en gerents de comptes i ajudar els clients a expandir el negoci en comptes de simplement ser solucionadors de «marrons», el seu valor professional va augmentar. En un altre projecte, la petició de negoci era automatitzar el suport per poder prescindir de 20 persones, gent molt valuosa per coneixement i relacions amb el client, fet que era crític per al projecte. Tot i que no vulguem admetre-ho, les persones continuen sent l’element més valuós d’un projecte.
A la primera empresa hi havia mentalitat de producte, a la segona, una d’individualista i menys estratègica.
2/
T’he llegit parlar que “Sense passió la vida no té sentit”. Com és això?
Crec que s’ha de mirar pel mirall retrovisor i poder dir «ha valgut la pena» ja sigui ahir o fa 10 anys. El millor seria poder morir amb un somriure als llavis i saber que has fet el possible per tenir una vida interessant per a tu i per als que tens al voltant. Vaja, tenir un impacte positiu. I aquí la passió hi té un paper protagonista, perquè no som racionals, ens guiem d’impulsos, sensacions, intuïció que fan sentir-nos vius. Encara que, és clar, també de coneixement.
No estic parlant de seguir la teva passió, ni treballar “de lo tuyo”. Aquest és un dels grans enganys a diverses generacions. Estic parlant que valgui la pena, que la vida, la feina, l’amor, l’esport… sumin per fer que la vida tingui sentit.
No crec en compartiments estancs, Si vius amargat/a (m’ha passat), que arribin les cinc de la tarda o el cap de setmana per viure, alguna cosa estem fent malament. Com a individus, però també com a societat i com a empreses. M’agrada molt el cinema perquè serveix per entendre millor les persones… A la fantàstica “Erin Brockovich» li diuen al personatge de Julia Roberts que «no s’ho prengui com una cosa personal» i la seva resposta és magistral: “És personal perquè és temps que resta d’estar amb els seus fills, de son, de salut…” i és que és això. La feina ens treu molt més del que ens dóna, així que hem de fer que el conjunt de tot tingui sentit, es retroalimenti i hi hagi un equilibri encara que sigui caòtic.
Perquè això de separar la vida professional i la personal és impossible, amb tot el temps que hi dediquem. Si a més a més fora d’horari llegim, anem a esdeveniments, fem projectes, xerrem sobre Disseny, Tecnologia… tot és feina i tot és vida.
Us interessaria el futbol, la música, el teatre, el menjar o el sexe sense una bona dosi de passió? Com a mínim seria molt avorrit. Doncs això, sense passió la vida no té sentit, al menys per mi.
3/
Què diries a una persona que vol entrar a l’àmbit laboral de la creativitat o el disseny?
Al meu entendre –m’encantaria estar equivocat–, aquests sectors no són gaire diversos ni gaire accessibles. A més, el fet de ser professions «molones» fa que es jugui amb les cartes marcades en molts casos, així que les condicions no són gaire bones en general. És endogàmic i és complicat fer-s’hi un lloc, sobretot quan comences. Podeu consultar la informació que es curra la fantàstica Cris Busquets y projectes com Brandemia. Però no seré jo qui digui a ningú el que ha de fer. Intentem ajudar des de hola.padawanes.es (hi ha una interessant guia traduïda a «alimón» amb el Raul Redondo) i estic obert a un cafè presencial o virtual amb qualsevol que vingui de l’educació pública. Ajudaré en tot el que pugui i acostumo a acostar-me per les escoles de Disseny sempre que m’ho demanen.
A nivell personal crec que aprendre disseny és una de les millors eines per ser competitius/des a nivell professional. Per com t’ajuda a pensar i buscar solucions i per altra banda la Creativitat, considero que és el nostre “superpoder” per assegurar-nos la supervivència en tots els contextos. És un tema que m’obsessiona des que vaig tenir la sort o la desgràcia d’estudiar Creativitat a la carrera de Publicitat. És una cosa que tothom hauria de cuidar i potenciar independentment de l’edat, la responsabilitat, el sector… i per descomptat, les empreses, que hi tenen una assignatura pendent.
4/
En què estàs treballant ara mateix?
Després de 25 anys com a dissenyador a diferents empreses, ara tinc la professió més comuna d’aquest país, sóc autònom, així que estic sembrant, investigant i en definitiva buscant-me les castanyes. No m’agrada treballar sol, així que busco col·laboracions amb projectes, empreses, productes. Sobretot m’interessa el sector sanitari, els productes biomèdics, l’ecommerce i la logística, encara que si tinc alguna cosa és una gran capacitat d’aprenentatge i adaptació. El meu perfil és de Product Designer, però em crida molt l’atenció ajudar a crear un equip ben “engrasado”.
Ho compagino amb la meva tasca com a formador, que m’ajuda a estar sempre en tensió en el bon sentit de la paraula, aprendre i compartir crec que ho porto a l’ADN.
Els darrers mesos m’he format com a Instructional Designer, que és un perfil en què aprofito tota la meva experiència com a dissenyador de productes digitals per crear solucions formatives per a empreses que tinguin impacte real, que es puguin mesurar i que compleixin els objectius definits per millorar la competitivitat i també completar el perfil professional de les persones. És una evolució lògica del que he estat fent en els darrers anys.
5/
Quins plans de futur tens?
M’agradaria mudar-me a una altra regió com Astúries, Canàries, algun poble de Màlaga potser… perquè no tinc gaire que em lligui. El marge esquerre del Nervión ha forjat en gran mesura la persona que sóc i em defineix força bé, però no acabo de connectar amb l’ecosistema i les oportunitats a Euskadi i això que no veig més que projectes i persones amb moltíssim potencial amb qui em agradaria col·laborar i ajudar que creixin. Els darrers anys, durs però molt intensos, han estat un gran aprenentatge, del qual em sento molt agraït.
A nivell professional tinc un llibre pendent d’escriure que si em tanco podria tenir relativament aviat. Estic preparant alguns projectes nous per a LinkedIn Learning i espero que fructifiquin aviat (cal pagar factures). Tinc algunes converses avançades. I algunes sorpreses sota la màniga a mitjà termini. Tot i que el que de debò m’agradaria és col·laborar construint productes digitals amb alguna empresa de programari o consultora tècnica, és en aquest entorn on em sento còmode.
La meva estratègia a curt termini és parlar amb persones amb qui m’agradaria treballar. Vaig aviat a València, després, al setembre, a Màlaga (m’agradaria muntar un open space sobre producte digital) i, per descomptat, Madrid i Barcelona. Així que per allà ens veiem i sinó en qualsevol moment amb un cafè virtual o al meu estudi a Bilbao on esteu convidats/des si voleu treballar en remot i conèixer el gran Bilbao.
Bola extra – Algunes recomanacions
Perquè tingueu referències més interessants, us comparteixo el documental 160 metros: una historia del rock en Bizkaia, que explica les diferències en la història de la música i la societat en el context de la reconversió industrial.
Per als qui no l’hagin vist, El Pico. No repetir errors em porta als paisatges on vam créixer.
Si voleu cultivar la capacitat més important per a un dissenyador/a que és «aprendre a mirar», un dels meus llibres favorits, que he de rellegir aviat: “En un metro de bosque. Un año observando la naturaleza” de David George Haskell.
I una mica de música: estic escoltant només dones per pal·liar la meva incultura a Tiny Desk i si us interessa el tema, és imprescindible «Mostras del Rock“. I això, em va fer volar el cap.
Res més. Com deia el gran Aberasturi, «sigueu moderadament feliços».