La Júlia Solans és il·lustradora i una persona crítica amb el seu entorn i el context social que l’envolta. Durant el confinament va compartir, al seu Instagram, un diari il·lustrat on es podia seguir les seves reflexions i pensaments en plena pandèmia. Darrerament ha participat en el programa Helvètica de TVE2.
1
Com va canviar la teva vida el 13 de març de 2020?
Doncs de forma abrupta, com imagino que per la immensa majoria.
Estava en un moment de canvi, deixant coses i començant-ne de noves, per tant, l’avís del confinament va ser un petit terratrèmol emocional. El que recordo és que tenia un viatge planificat amb unes amigues a Viena aquell mateix dia 13 de març. Afortunadament, la prudència ens va fer quedar a casa. Una mica en el fons vaig alegrar-me’n, perquè no m’agrada fer viatges curts de turista accidental fent tot allò que no m’agrada que els turistes facin a Barcelona. En comptes del viatge vam fer un skype, que seria el tret de sortida d’infinites videoconferències.
Va ser molt catàrtic i una taula de salvació per surfejar la incomprensió.
Si penso en com va afectar la feina el confinament doncs en la part pràctica no va canviar res pel que fa a rutines donat que sempre estic tancada a la meva casa-estudi, confinada amb dues gates i fent passejos pel passadís per posar rentadores i saludar les plantes. Alhora, ho va canviar tot.
Sóc de les persones afortunades que no ha patit cap pèrdua de persones properes a causa del virus, i crec que aquest és un tret diferencial entre prendre-t’ho com un trauma vital o com una experiència divertida (per mi va ser increïble poder parar). De l’experiència en vaig treure el Diari d’un confinament anunciat que era, com bé deies, un diari explicat en primera persona (amb una mica d’autoficció) per relatar i relatar-me què estava passant, com una forma de no desesperar i de poder entendre la situació. Va ser molt catàrtic i una taula de salvació per surfejar la incomprensió.
També vaig iniciar projectes del tipus “quadern de viatge sense moure’s” amb amics i amigues per deixar constància de què estava passant i del que ens estava passant perquè allò era un esdeveniment únic i tot passa tan de pressa que després te n’oblides. I no volia oblidar res de tot allò. Recordo amb certa nostàlgia aquells mesos, tot era una aventura i tothom alhora, al mateix temps, estava vivint la mateixa situació. Va ser una mica al·lucinant. Si hem après la lliçó (spoiler: No. Veure informe de l’IPCC) no es tornarà a repetir.
2
Sovint has parlat de salut mental. De fet, vas dedicar una xerrada a l’ansietat, al BLANC festival. Quin grau de tabú creus que encara té aquest tema?
Sempre em visualitzo a mi mateixa preparant aquella xerrada patint horrors perquè estava passant una època d’ansietat màxima. Vaig patir molt. I és graciós perquè a la xerrada del BLANC vam riure molt amb el públic i penso que va sortir prou bé. A la xerrada parlava de l’ansietat en el procés creatiu i puc ben dir que la vaig patir mentre la preparava. La vida i les seves bromes!
En les meves èpoques baixes m’afecta moltíssim al procés creatiu.
Jo fa anys que batallo amb els meus estats d’ànim i vaig adonar-me que en les meves èpoques baixes m’afecta moltíssim al procés creatiu. L’ansietat és un aturador. Et frena, et parla a l’orella, disminueix les ganes de fer res i et menysprea, i per la nostra feina cal estar atentes, còmodes, tranquil·les… Esperant les idees, provant i equivocant-nos. Si tens un soroll mental que t’estressa és molt difícil gaudir.
Volia compartir tot allò, trencar el vel del silenci, per poder parlar-ne obertament. Sembla que a les professions creatives tot ha de ser flors i violes, l’envolta una mena de romanticisme, però hi ha tot un procés interior que a vegades és meravellós i a vegades un infern. Volia veure què en pensava la gent del públic i el resultat va ser molt interessant.
L’ansietat et frena, et parla a l’orella, disminueix les ganes de fer res i et menysprea.
Aprendre a parlar de l’ansietat i amb l’ansietat és salut. Al capdavall, estàs parlant amb tu i les teves pors. Hem de tenir menys temor a ser vulnerables, bàsicament perquè l’ansietat i les malalties mentals són resultat del sistema estructural que ha construït el capitalisme.
Dubtar de la fragilitat de cadascú és també un símptoma de la nostra societat. Sempre em fascina com existeix la medicació com a solució a mig termini per “curar-nos” la depressió o l’ansietat amb l’objectiu final de fer-nos novament més productius. Medicats i productius.
Hem d’estar molt de temps amb nosaltres mateixes i mateixos.
Fer-se preguntes de com estàs, de què sents, de com et trobes en relació amb els altres és també salut. I de tant en tant parar i dir: “mira, no puc més i necessito ajuda”. En tots aquests temes hi ha d’haver també ganes d’abordar l’autoconeixement, la teva vida també passa de portes endins (dins dels teus límits corporis) i hem d’estar molt de temps amb nosaltres mateixes i mateixos. Per tant, portem-nos bé amb qui som. Com a consell: ves un cop a teràpia a la vida et trobis bé o malament perquè no ets tu, és el capitalisme.
3
Un dia a Twitter vam coincidir dient que sovint ens sentíem invisibles. En el teu cas, segueix sent així?
El 20 de novembre vaig a Bilbao perquè m’han convidat a fer una xerrada al Selected 21. Les xerrades sempre m’agrada preparar-me-les i alhora sempre em provoquen una gran ansietat (veure resposta 2). Quan estructuro la xerrada dedico una estona a la presentació: qui soc, d’on vinc, etc. Com a bona portadora de la síndrome de la impostora el que faig en realitat és justificar per què estic allà. Perquè: Qui coi em coneix? M’haurien de conèixer? Soc algú interessant per fer una xerrada?
Qui coi em coneix? M’haurien de conèixer? Soc algú interessant per fer una xerrada?
No recordo amb exactitud què ens vam dir al twitter, però imagino que els trets anaven per aquí. Ser algú en una professió de molts “alguns” i de molts “ninguns”. Penso que la invisibilitat està molt relacionada amb el desig de deixar un llegat i al final, d’omplir aquest buit existencial que és la nostra pròpia finitud (accelerat pels temps actuals on l’individualisme i el self made man/woman estan tan de moda).
Les xarxes socials ens han fet més presents i coneixem a més gent sense veritablement conèixer-la, però la ubiques i per tant, saps de la seva existència. A molta gent això la realitza per complet. D’aquí potser neix el fenomen influencer, ser algú quan esperaves ser ningú. Té un punt addictiu, les xarxes ho són.
Els éssers humans estem obsessionats a ser algú perquè sabem que ens morirem.
Ahir (divendres 3 de setembre) va morir amb 27 anys la periodista i fotògrafa Olatz Vàzquez d’un càncer gàstric que en poc més d’un any i mig la va tombar. En aquest temps ha fet una crònica gràfica de la seva malaltia i una denúncia de les mancances amb les quals es troben els malalts crònics. Potser ella pensava que era ningú, que era invisible al món, però la seva mort ha entristit a molts i a moltes que la seguíem per les seves xarxes socials. Els éssers humans estem obsessionats a ser algú perquè sabem que ens morirem. Suposo que no vam parlar d’això, en aquests termes tan sinistres al twitter, oi?
4
En què estàs treballant ara mateix?
Tinc molts projectes en marxa! Molts! Per una banda, hem començat el rodatge de la segona temporada d’ “Helvètica, un programa de disseny” a TV2. Segueix el mateix equip de presentadors: la Flora Saura, l’Oscar Dalmau i jo mateixa, amb nous temes i noves aventures. Això sí, l’horari serà prime time com abans: a les 18.15h d’un dilluns.
Per altra banda, tinc la sort d’estar treballant amb l’equip de Parlem Telecom. Hem donat forma a una nova identitat a través d’un personatge il·lustrat per mi i cada cop va agafant més vida. És molt diver.
I vaig fent projectes que intento que tinguin sempre una vessant social i de compromís polític. Com penso que el disseny i la il·lustració són eines de transformació social procuro col·laborar amb entitats, plataformes veïnals o qualsevol tipus d’acció o campanya relacionada amb la crisi climàtica o dir NO ben alt que no cal ampliar l’aeroport del Prat. M’ajuda a desfogar-me i a no sentir aquesta enorme frustració que em genera el declivi mediambiental i el futur.
5
Quins plans de futur tens?
Vull deixar Barcelona i vull aconseguir córrer 30 minuts seguits (he començat a córrer, una fantasia feta realitat) 🙂