Al setembre m’estrenava com a creadora de contingut al blog del BLANC parlant d’errors poc glamurosos.
Amb el Lluís Serra vam tenir una conversa interessant referent a aquest post, que vaig sintetitzar en un fil de Twitter.
Bàsicament vam encunyar el terme “alpinista gràfic”.
En algun lloc havia llegit o escoltat (he estat incapaç de trobar-ho) que moltes de les morts d’alpinistes en les expedicions es produeixen al baixar, quan la persona està més “relaxada” i el cansament acumulat li pot fer perdre de vista el perill que segueix tenint la muntanya.
En la professió del disseny i la producció gràfica sovint esdevé un efecte similar (salvant les distàncies i entenent que parlem d’un altre nivell de perill). Quan ja has fet el treball dur, has escrit el contingut, l’has traduït, has seleccionat les imatges, les has retocat, has maquetat, etc. PAM! S’escapa l’error.
Sent aquest l’últim post de l’any 2020, m’ha semblat interessant parlar d’aquesta pujada i baixada de la muntanya, dels cicles, del fet d’anar i venir, de l’acabar i el tornar a començar.
Lluny de veure la muntanya com ho feia Sísif i la seva maledicció –encara que durant massa temps la vaig viure així–, aquest any he après a sentir els inicis i els finals com una cosa natural, com a part del camí, on té la mateixa importància la pujada que la baixada.
Intento baixar atenta, alerta, però gaudint del camí i respirant profundament al veure, de lluny, el cim aconseguit.
Feliços alpinistes gràfics!