El Lluc Baños és artista i dissenyador. S’expressa a través del dibuix, el vídeo i elements escultòrics que desafien el material i la percepció que en tenim. Juga amb la percepció de qui observa la seva obra, amb el material, les dimensions i les formes d’elements que enganyen.
1/
Sovint has treballat amb peces enormes que t’ha portat un procés de treball molt llarg. Quina importància tenen les dimensions de la teva obra?
Si bé aquests últims anys he fet alguna peça de gran format, en general les dimensions de les obres les dicta l’espai i els recursos de què disposo. Des que vaig fer la primera peça amb marbre ara fa més de 10 anys, em vaig adonar de les implicacions que té treballar amb formats i pesos elevats: tot el que no puguis aixecar tu sol o que no càpiga al maleter del cotxe suposa un extra que cal tenir present. Partint d’aquesta premisa, tendeixo a treballar amb les dimensions que em permet el taller, els accessos o l’espai que ha d’acollir la peça.
Més enllà dels aspectes pràctics, logístics i econòmics de produir i manipular peces grans, escullo també el format en funció del que em demana cada projecte, pensant com la peça dialoga amb els cossos a nivell d’escala. Em costa pensar en projectes que s’allunyin molt de l’escala humana, però a la vegada, imaginar peces o instal·lacions de grans dimensions és un exercici que intento fer de manera regular.
2/
El material amb el que treballes porta a una confusió i engany de la consciència. Elements que semblen tous però estan fets de pedra, objectes buits però reconeixibles com si fossin superfície sencera,… què et fa anar a parar en aquest joc de percepcions?
Des del principi he entès el material com la tipografia, és a dir, com una capa de significat que determina la lectura que fem de l’objecte al qual ens enfrontem. No es tracta tant d’enganyar l’ull reproduïnt un objecte tou amb un material dur, sinó de buscar un objecte o motiu que friccioni a nivell conceptual amb el material que la conforma. La pedra, en aquest sentit, és un material amb una forta càrrega simbòlica per segles i segles de treball escultòric per donar forma a símbols sacres, valors elevats, virtuts, vicis i per inmortalitzar esdeveniments històrics. Aquesta càrrega l’he sentit sempre molt present i és la que en major o menor mesura em porta a prendre les decisions formals i conceptuals quan encaro un nou projecte.
Ara mateix, però, m’interessa explorar les possibilitats formals de materials més tous, més inestables i mes afectats per la gravetat i els processos naturals.
3/
Quina part de la teva obra es focalitza en el dibuix? L’entens com a objectiu final o com a part del procés?
Amb el dibuix he atravessat diferents fases i és un aspecte amb el que continuo tenint conflicte. Durant anys el dibuix ha estat un divertiment i una forma d’aprendre. Era també una mena de vara de medir el propi avenç i la capacitat de representació i d’abstracció. Durant aquest període entenia el dibuix com un exercici en el que anar progressant, sense més objectiu que anar millorant la síntesi gràfica.
En un moment donat, aquesta idea del dibuix com exercici deixa de tenir sentit per mi i busco que sigui un fi en si mateix i passo a pensar projectes de dibuix amb un propòsit, amb una durada determinada, amb principi i final. Això porta a una major planificació i a una idea més concreta, però, alhora, m’allunya del dibuix com a tal, pel que aquest, a falta d’un projecte concret, passa a ser un instrument de projecció que faig servir només com a pas previ, com a esbós.
D’alguna manera, i enllaçant amb l’anterior pregunta del ple i del buit, acabo trobant una nova via de treball i recerca quan sento la necessitat de traslladar el dibuix de les dues a les tres dimensions, substituint el traç a llapis per la varilla de ferro.
4/
En què estàs treballant, ara mateix?
Aquest últim any l’he dedicat principalment a la ruta itinerant del projecte escultòric Primum Movens, que va arrencar el passat juliol a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Ara mateix estem preparant un segon esdeveniment a Agramunt, en col·laboració amb Lo Pardal – Fundació Viladot i projectant les properes parades dins de la ruta per diferent punts del territori.
Estic també treballant en un projecte d’escultura pública amb els alumnes de l’escola on treballo i projectant peces per dues exposicions individuals el proper 2024.
Com explicava més amunt, m’interessa actualment el treball amb tèxtil i altres materials tous, pel que estic en un període d’assaig i error.
Alhora, entomo aquests projectes en el temps lliure que em queda entre la paternitat i la docència, pel que em trobo també immers en un procés de replantejament vital i professional, intentant trobar la millor la manera d’organitzar, vincular o compartimentar aquests diferents espais en el dia a dia que sigui sostenible a llarg termini.
5/
Quins plans de futur tens?
Vaig bastant al dia, de moment em conformo amb arribar sencer a final d’any i poder fer amb cura els compromisos que tinc pel 2024.