El Santi Vilanova és cofundador de Playmodes, estudi des del qual projecta i fa recerca en el camp de l’audiovisual i el disseny interactiu. És músic en projectes d’electrònica i electroacústica, així com docent en diferents centres superiors en disseny. Orquestra codi, llum, tinta i so per a crear imatges i espais que s’apoderen de l’atenció de qui s’acosta a la seva obra.
1/
Què et va portar del disseny gràfic i la il·lustració convencionals a experimentar amb altres recursos com la llum i el so?
Bé, convencionals convencionals tampoc eh?
Jo vaig decidir-me per estudiar disseny gràfic perquè estava molt ficat en el món de l’art urbà: el grafiti, el hip-hop… Diguéssim que la il·lustració i la tipografia eren el meu camí natural, però, acostumat com estava a pintar murals de gran format o a fer gamberrades als vagons dels trens, el format paper no acabava de convèncer-me.
Als volts de l’any 2000 vaig descobrir una gent a Barcelona, “Telenoika”, que es dedicaven a l’audiovisual independent i experimental, en directe. En aquell moment allò era una cosa molt nova. Que poguessis treballar amb la imatge en directe, com si fos un instrument musical, acompanyant concerts o sessions de DJ, va ser un descobriment aclaparador.
Vaig passar de pintar els murs amb sprays, a projectar els murs amb píxels fets de llum.
Per mi va ser una transició totalment natural: vaig passar de pintar els murs amb sprays, a projectar els murs amb píxels fets de llum. I a més, la vinculació amb la música electrònica, l’altra meva gran passió que també cultivava des de jovenet, quan feia bases rítmiques per al grup de rap que tenia amb els amics de Vila-real, el poble on vaig créixer.
Després d’uns quants anys explorant el format videoprojecció –a través de vídeodenúncies urbanes, videoinstal·lacions, mappings o escenografies visuals per concerts–, i juntament amb l’Eloi Maduell, el meu company a Playmodes, vàrem començar a explorar la llum en un sentit més ampli.
En aquesta combinació entre la llum i el so on jo he pogut retrobar el meu camp d’expressió natural.
Volíem emancipar-nos dels marcs quadrats de les pantalles tradicionals, sortir de la bidimensionalitat de les projeccions sobre superfícies, i començar a “colonitzar l’espai”.
La llum ens permet precisament això: treballar un llenguatge visual abstracte, que dialoga amb l’arquitectura, i que no es restringeix a un marc quadrat o una superfície. Si tenim partícules en suspensió a l’atmosfera –boira, humitat, fum…–, podem crear geometries tridimensionals que floten a l’aire mitjançant feixos de llum (amb làser, per exemple). O resignificar l’arquitectura que il·luminem, simplement a través del color, la intensitat i les ombres.
Tot això ens sembla un camp de recerca artística interessantíssim que, en vinculació amb el disseny sonor, pren una dimensió que ens atrapa molt fort. Com que el nostre llenguatge com a creadors gira al voltant de la idea de “música visual”, estem permanentment cercant vincles entre fenòmens visuals i els sonors. En el fons, perseguim la quimera del “llenguatge universal”, una mica a lo “encuentros en la tercera fase”: un idioma fet de llum i de so, totalment abstracte però al mateix temps altament expressiu i captivador. Ens encanta vincular el color, la textura o les dinàmiques de la llum, a l’harmonia, la tímbrica o el ritme de la música.
Diguéssim que és en aquesta combinació entre la llum i el so on jo he pogut retrobar el meu camp d’expressió natural. Amb 4 anys m’agradava molt dibuixar i “aporrejar” instruments; amb 14 pintava parets amb spray i feia bases de hip-hop; amb 24 feia de VJ i componia música electrònica; i ara, amb 42, faig això amb la llum i el so… En el fons, mai hi ha hagut un salt o un canvi d’interessos.
2/
En què consisteix i fins on t’ha fet arribar la línia de recerca “Prints”?
Tot això va començar amb l’avorriment del confinament. Vaig tenir la “sort” de quedar-me tancat a casa amb un Axidraw (un d’aquells nous pen-plotters que permeten imprimir dibuixos vectorials amb llapis i retoladors) i amb moltes ganes d’aprendre un nou llenguatge de programació amb codi: Processing.
Vaig començar a introduir-me en el món de la “il·lustració generativa”, en el dibuix vectorial fet a partir d’instruccions matemàtiques implementades amb codi. Vaig estar mesos aprenent aquest nou llenguatge, i fent desenes de prints.
Vaig quedar embadalit amb la infinitat de resultats possibles d’un conjunt restringit de regles gràfiques amanides amb aleatorietat i probabilitats…. I amb l’experiència “hipnòtica” de veure materialitzar-se els dibuixos, fora de la pantalla, amb una màquina que t’ho pinta amb retoladors. Fascinant.
És una recerca molt bonica, que permet experimentar amb tota mena de tintes, pintures, qualitats i formats de paper. Sí, el procés de concepció es fa des del codi, però la materialització final és totalment matèrica, amb tota la riquesa i les imperfeccions de la realitat física. I això és, per mi, el que ho fa interessant.
Va arribar un moment, però, que em vaig adonar que aquelles il·lustracions abstractes podien llegir-se com si fossin una partitura. Recorrent-les amb la mirada d’esquerra a dreta, com si fossin un text escrit, podia arribar a imaginar “com sonaven”. I clar, vaig saltar a una nova recerca derivada: la de les partitures gràfiques i la “sonificació” de la imatge.
Vaig crear un algoritme que llegia les il·lustracions d’esquerra a dreta, analitzant-ne la brillantor i el color dels píxels a cada pas, i transformant aquells valors de luminància en valors de volum per a un banc d’oscil·ladors sonors. I, voilà!, aquelles il·lustracions es transformaren en partitures que podien crear tota classe de composicions sonores electròniques abstractes.
La darrera iteració d’aquesta idea ha vingut de la col·laboració amb intèrprets d’instruments acústics. Ara ja fa un temps estic aplicant tots aquests desenvolupaments en la generació de partitures gràfiques a concerts multimèdia en els quals els músics han de sonificar aquestes partitures. Una mica com al videojoc “Guitar-hero”. Els músics han d’interpretar els símbols gràfics a partir d’un “pacte” que tenim: el cercle és un “pizzicato”, el gruix és la intensitat de la nota, la posició en l’eix Y és l’altura tonal…. En els dos darrers anys he treballat fent concerts amb aquest projecte, col·laborant amb quartets de corda, amb orgue, amb piano….
3/
Des de Playmodes heu creat molt mapping. Com creus que ha canviat el seu concepte i ús els darrers anys?
A nosaltres el mapping ens va “donar de menjar” uns quants anys, sobretot a l’inici de la fundació de l’estudi.
En els inicis, el mapping era un format molt fresc, on tot estava per explorar i per fer. Una mica com l’explosió creativa dels primers anys del cinema i els experiments dels Lumiere, de Segundo de Chomon, Valdelomar, Walter Ruttmann, Mary Ellen Bute…
Durant aquells primers anys vàrem estar explorant, sobretot, les capacitats expressives del format. Sobre com podíem transformar la percepció d’una arquitectura a partir de la simulació de llums i ombres, de l’aplicació de pells lumíniques fetes de grafismes, de la transformació dels volums mitjançant tècniques en 3D.
Després, vàrem començar a fer-ne un ús més enfocat, i vàrem treballar amb projectes de restitució del patrimoni mitjançant el mapatge de vídeo, com al projecte de restauració del Pantocràtor de Sant Climent de Taüll. O a la resignificació de la cúpula parabòlica del Palau Güell, obra de Gaudí, on també vàrem treballar amb l’orgue restaurat per Albert Blancafort perquè n’interpretés la banda sonora de forma automàtica.
Avui dia, però, hem perdut l’interès en el mapping. S’ha convertit en un format molt mainstream, i pel nostre gust s’ha degradat molt. Estem una mica farts de veure edificis que es destrueixen, sistemes de partícules i virtuosismes 3D de coloraines, sense control.
Només acceptem aquest tipus d’encàrrecs si tenim plena llibertat creativa o si hi ha un component interessant de recerca. Mappings de festa major amb voluntat “espectacular” no en fem. No ens agrada.
4/
En què estàs treballant, ara mateix?
Ara mateix estic preparant una instal·lació per al Liceu, on un sistema de partitures gràfiques controlarà un piano de cua. Durant 10 dies tindrem la instal·lació en marxa, sense interrupció, generant música visual algorítmica que no es repetirà mai.
I pel desembre, una col·laboració amb l’ensemble de música contemporània “Crossing Lines”, per a qui estic component una peça de 20 minuts de durada.
Ara mateix estic creant un instrument que em permetrà compondre partitures gràfiques en directe, de manera que jo seré un “músic més”, però dissociat en el temps. Jo compondré partitures, i al cap d’uns segons, aquestes partitures les rebran els músics per sonificar-les amb els seus instruments (flauta, clarinet, saxo i percussió). Les partitures serviran com a escenografia visual projectada d’aquest concert.
A part d’això, a l’estudi tenim les línies de recerca permanents, que des de fa cosa d’un any s’han començat a moure cap a un terreny escultòric, allunyant-nos una mica dels formats més instal·latius que veníem fent.
Ara mateix ens interessa molt el món de la cinètica, i hem començat a dissenyar i fabricar llumeneres motoritzades. Al nostre darrer projecte, Signes, ja s’hi poden veure els resultats d’aquesta recerca, i la intenció és seguir aprofundint en aquest tipus de desenvolupaments.
5/
Quins plans de futur tens?
A mitjà termini m’agradaria completar la meva formació amb un doctorat en música. Soc graduat en disseny gràfic, i màster en composició, però tinc la sensació que encara estic coix amb el món de la composició musical per a formacions instrumentals.
Tenim un llenguatge massa extravagant, i cada cop les nostres obres són més delicades i complexes de muntar.
M’agrada molt aquesta hibridació entre el disseny gràfic i la música, però necessito aprendre els ets i uts de la instrumentació clàssica. Per desgràcia, al nostre país, la recerca musical està molt deixada de banda per les institucions –passa una mica com amb el disseny gràfic abans de la seva homologació–, i no tinc més remei que “ser creatiu” en la materialització d’aquesta recerca.
M’estic “compinxant” amb un grup d’intèrprets i institucions de música per poder col·laborar en aquest tipus de projectes híbrids visuals/sonors, i si tot va bé, els pròxims anys estaré assajant sistemes compositius gràfics amb intèrprets instrumentals de tota mena. M’agrada molt dirigir assajos amb músics, n’aprenc molt i em satisfà molt veure com entenen tots aquests símbols gràfics i els transformen en música, fent aportacions expressives sorprenents.
A part d’aquesta recerca més personal, a l’estudi ens hem adonat que el tipus de projectes que fem estan deixant de ser adequats per a un context d’encàrrec de disseny. Tenim un llenguatge massa extravagant, i cada cop les nostres obres són més delicades i complexes de muntar; no tenen sentit en una exhibició “de cap de setmana” a un festival o a una fira. En conseqüència, estem començant a moure’ns cada vegada més en circuits més propers al món de l’art: museus, galeries, col·leccionistes… És un context que ens permet tenir instal·lacions permanents, o de llarga durada, i poder treballar els detalls amb més cura. Molt probablement seguirem en aquesta direcció en el futur.